Qui era Josep Segú?

José Segú Soriano (La Garriga, Barcelona, 8 de març de 1935) va ser un ciclista d'una categoria extraordinària però, com ell mateix solia dir, poc cap, almenys en els seus primers anys com a ciclista, i potser no massa encert a l'hora d'explotar les seves possibilitats. Segú va irrompre com una bomba en el ciclisme d'inicis dels 50 quan encara era un xaval.
Al febrer del 52, quan encara no ha complert els 17 anys, es classifica en la quarta posició en el Campionat d'Espanya amateur de cicle-cross. Una altra de les seves victòries en aquest any és la carrera de Mataró, amb més de 2 minuts d'avantatge sobre el següent classificat. Més tard es destapa en el Cinturó Internacional de Barcelona.

EL CORREDOR QUE HO GUANYAVA TOT

En el 53 s'imposa en el Gran Premi de Catalunya, per davant dels veterans Filbá i Tarragona, que corren com a independents, i en la segona etapa, destacat, que es disputa a Montjuïc, posant-se líder. També s'adjudica el Premi de la Muntanya. La Federació Espanyola, capitalitzada pel règim com qualsevol altre estament esportiu, ha de decidir si envia una participació al Mundial. El jove Segú declara que si Espanya finalment decideix manar amateurs, ell es mantindrà en la categoria. La veritat és que aquest any arrasa en la seva categoria.
Per exemple, fa el segon en el Trofeu Borrás i el mateix lloc en el Campionat Social de la P.C. Poblet, darrere de Esmatges. Diuen els entesos que és una llàstima que no corregués el Masferrer i el Mundial de cicle-cross de Oñate. Segú venç en la carrera de Odena, escapat per davant del grup, al que donen temps Bicardi i Bertrán, i a Salomó, de nou escapolit, a més de guanyar el Premi Berkel. El camp amateur se li queda petit, perquè guanya gairebé tot. En la Volta al Vallés es marxa quan vulgues, solament o acompanyat, i quan no accepten rellevar-li deixa plantat a qui vulgues. En el Gran Premi Sans es va de sortida… i gana. Venç a Manresa, passant al segon posat en el Cinturó de Barcelona, i s'imposa en la general final. Després passa la frontera i en Sète fa el desè lloc i segon a la Muntanya.
A finalitats d'agost, Segú, Bell i Motos marxen a Lugano per disputar el Mundial. Segú fa una gran carrera, sobre un llarg recorregut de 180 quilòmetres, acabant en el lloc 11º ex aequo. Pugen al podi per aquest ordre Filippi, Nencini i Van Looy. El primer que fa després de tornar del Mundial és guanyar el Trofeu Jaumendreu, per davant de Bahamontes, Després guanya la carrera de la P.C. Poblet en dos sectors. Abans d'acabar l'any s'adjudica el Trofeu Grau, sota un fort xàfec. En el Circuit de Pasqües de Pamplona es troba molt vigilat, però guanya la muntanya, de nou per davant de Bahamontes. Segú té 7 anys menys que l'Àguila de Toledo.
En el 54 corre per a l'Español-Mobylette-GAC, ja en la categoria d'independent, o sigui colant-se en les proves de professionals. Segú acaba en el segon lloc en el Gran Premio Alliberament de Ondarroa, que guanya Antón Barrutia, sent tercer Gual, un veteranísimo corredor 16 anys major que ell. També fa segon en el Trofeu Jaumendreu, en aquest cas darrere del seu paisà Utset. Debuta en la Volta i en l'etapa Lleida-Tortosa és l'heroi, acabant de nou en el segon lloc i fent-se amb la classificació de la Muntanya, que s'adjudica finalment. Un altre dels seus segons posats d'aquesta temporada és el que aconsegueix en el Campionat de Barcelona, darrere de Campillo.


LA FRENADA

A continuació arriben per Segú 3 anys que frenen la seva vertiginosa carrera, en haver de complir la mili a Sa Pobla del Segur. Així i tot acaba tercer en la Volta a Llevant del 55, darrere de Masip i Corrals, i guanya una etapa. Aquest any fa tercer en el Trofeu Urgellet, dotzè en la Volta a Andalusia i quinzè en el Tour du Sud`Ouest, més Muntanya. En el 56 gana el Circuit de Flix i fa dos segons posats en etapes de la Volta als Pirineus, acabant en el vuitè lloc de la general i adjudicant-se el Premi de la Regularitat. En la Volta acaba en el lloc 23º.

LA SEGONA FASE


En el 58 comença la segona fase de la seva carrera, reclamat per la Ignis de Poblet. Segú fa segon a Balaguer i en el Gran Premi Martorellense, encara que curiosament és desqualificat per haver pres la sortida sense dorsal. Més tard s'imposa en l'etapa cinquena de la Volta, amb final a Girona i segon en el Gran Premi Andalusia, corrent encara com a independent. Un altre dels seus triomfs d'aquest any és el Campionat de Barcelona. I finalment, al costat de Poblet i Utset, venç representant a Catalunya en el Campionat d'Espanya per Regions. Quant a proves per etapes, fa el 32º en la Volta i el 42º en la Volta.
En el 59 gana la primera etapa de la Dauphiné, en aferrissada lluita amb Raymond Mastrotto, el toro de Nay. L'escalador Rohrbach és el tercer classificat. Segú fa a més un tercer lloc en Hyères, després de Graczyck i Hassenforder, i el mateix lloc a Niça, on guanya l'infortunat Gerard Saint. En la Volta a Espanya conclou en la segona posició, darrere de Suárez i davant de Van Looy. Però per aconseguir aquest podi ha de passar unes quantes penalitats. En l'entrada de l'estadi a Toledo trenca el manillar i cau de cara en el sòl, sofrint ferides en la cara, un profund tall, espatlla i cama esquerra. En l'etapa de Sevilla camina molt bé, però solament pensa a ajudar a Fede, que més tard donarà l'espantada. En la general es posa tercer per darrere de Campillo i Karmany, els tres del Cas. A Segú li comuniquen en aquests dies que és molt possible que vagi al Tour. Però la desgràcia li persegueix en aquesta Volta. Líder en les etapes 11, 12 i 13, perd el mallot groc en la següent, una contrarellotge de 62 quilòmetres que guanya Rivière. A Bilbao solament té davant en la general a Suárez i després d'ell tres francesos, Everaert, Bust i Rivière. Acaba la ronda a 1:06 del madrileny, segon en la classificació de les Metes Volants i tercer en la Regularitat, a més d'un setè lloc a la Muntanya. Una brillantíssima Volta, en definitiva, que havia iniciat amb l'únic objectiu d'ajudar a Bahamontes. No acaba aquí la seva esplèndida temporada perquè és el primer classificat en l'etapa segona de la Volta, Reus-Tortosa, batent en l'arribada a Botella, nou capdavanter. A més fa segon en l'etapa quarta de la París-Niça, darrere de Pellegrini i davant de Pìerino Baffi. Tercer en la general final i novè en la Dauphiné, encara que es retira en la Volta a Suïssa i en el Mundial de ruta.
En el 60 venç en el Gran Premio Ajuntament de Bilbao, fa segon en el Circuit de Getxo, tercer en el Circuit de Llodio, segon en Sète, darrere de Anglade i davant de Milesi, tercer en Billabona. Primer en l'etapa setena sector B de la Volta. Per la seva gran carrera esportiva li nomenen Fill Adoptiu de la Pobla de Segur, en l'arrencada dels Pirineus lleidatans, on va fer la mili. Segú guanya també destacat l'etapa regna de la Barcelona-Madrid, demostrant que ja no és el jove eixelebrat que va ser, sinó que ha adquirit amb els anys un sentit de la carrera important. Per acabar d'assentar-se, es casa a últims d'any amb Ana María Tovar. Segú està fent carrera en el ciclisme, condueix un Simca nou i es diu que l'any següent va a ser cap de files amb el Cas, compost per francesos i espanyols, al costat del balear Karmany. Uns altres dels seus resultats són el 16º de la Volta, el 20º de la Volta i el 65º en la Milà-Sant Remo.
En el 61 és el tercer en Villafranca de Ordizia, primer en l'etapa setena sector B de la Volta, en la qual també guanya les Metes Volants i la Muntanya, aconseguint la seva segona victòria en el Campionat d'Espanya per Regions al costat de Pacheco i Utset.

SEGÚ EL ESPRINTER 


En el 62 s'imposa en l'etapa 17ª de la Volta a Espanya, Vitòria-Bilbao. Per a això, escapa en el quilòmetre 24 i corona en solitari Arlabán, Kanpantzar, Elgeta, San Miguel, Sollube i Santo Domingo, més les metes volants que troba en el camí, alçant finalment els braços com a vencedor en el vell camp de Sant Mamés. Al final s'imposa en la classificació de les Metes Volants. En la Volta a Andalusia li dóna per treure l'esprintador que porta dins i s'adjudica 4 etapes en la recta final, la primera, la cinquena, la sisena i l'octava. En el Circuit de Pasqües de Pamplona derrota en els últims metres a Pérez Francès. Segú ha agafat afició a les arribades, ensinistrat per Poblet. En el Tour del Rosselló guanya amb autoritat l'etapa de Perpignan, fa segon en la segona i continua capdavantera. Ho passa malament en l'etapa d'Andorra, però en la quarta i última fa segon i gana en la classificació final. Lesionat a Saragossa, no pot participar en la Volta. Poblet, que té ganes de tenir un successor, anima a Segú perquè disputi de nou la Milà-Sant Remo, que acaba en el lloc 46º.
En el 63 venç en l'etapa segona de la Volta, amb final en Torrelavega, amb 30 segons d'avantatge sobre Maliepaard i 1:06 sobre Manzaneque. En l'octava, Tolosa-Pamplona, fa un segon lloc al sprint per darrere de Pérez Francès. En la General acaba en el lloc 31º, però s'adjudica les Metes Volants. Segon en Hyères, darrere de Manzano, i primer en l'etapa segona, amb final en Beziers, de la Midi.Lliure, al sprint per davant de Baens, un bon llegador, i François Mahé. Tercer en l'etapa cinquena, amb final a Barcelona, darrere de Janssen i Pérez Francès. Primer en l'etapa tercera de la Volta a La Rioja. En la Volta gana en la Regularitat i disputa la Paris-Roubaix, que acaba en el lloc 46º.
En el 64 Bahamontes ho reclama pel Margnat, en el qual corre al costat de Darrigade, Pauwels i Graczyck. Aquest any acaba en segon lloc en la Setmana Catalana, darrere de Pérez Francès i davant de Vélez, fa tercer en l'etapa 13ª, amb final a Andorra, del Tour de França, després d'ascendir admirablement Perche, Puymorens i Envalira. Acaba en l'etapa darrere de l'escapolit Julio Jiménez i és derrotat al sprint per darrere de Beheyt, davant per aquest ordre de Poulidor, Altig, Gilbert Desmet, etcètera. Però a Segú, que va començar com a escalador, li comencen a pesar les pujades i és millor llaneador que una altra cosa. No pot trobar equip per a la Volta, però va al Tour i comença sent el millor espanyol en les primeres etapes. En l'esprint en Brive es troba preparat per donar la campanada, però Minieri trenca un pedal i fa un estrany, amb el que li superen per aquest ordre Sels, Minieri, Aerenhouts i Nijdan. Després d'ell, Altig entre molts altres bons llegadores. A destacar també el seu setè lloc en el Gir del Piemonte i el 16º en la Midi Lliure.
L'any 65 s'imposa en una accidentada Volta a Guatemala més la Muntanya, després de guanyar la primera i la sisena etapes. Abans s'adjudica la Volta a Andalusia més la tercera etapa. El Gitano de la Garriga, com li cridaven alguns a l'inici de la seva carrera, disputa la seva última Volta a Espanya, on es torna a fixar l'objectiu de les Metes Volants, en les quals per descomptat s'imposa. Aquesta temporada fa un novè lloc en la Volta a Mallorca i el 27º en la Volta més les Metes Volants. Encara disputa alguna carrera més en el 66, lloc 27º en la Volta, i penja la bicicleta definitivament. Segú acaba de complir els 31 anys i se suposa que hauria de tenir corda per a diversos més, però com se sap la bicicleta cansa, més si cap al capdavant que al cor o les cames.
A partir de la seva retirada es dedica a l'empresa familiar del transport. El xaval que en els seus inicis derrotava a Bahamontes en les pujades, el que hagués pogut ser un excel·lent clasicómano si s'hagués posat a això, el corredor que caminava en qualsevol terreny, el ciclista de personalitat diferent a tots els altres, el més imaginatiu, potser d'alguna forma el més inmaduro (en aquest cas, beneïda immaduresa), va viure durant els seus últims anys en una finca a la muntanya de la seva terra, amb els seus cavalls (per sempre recordaré al bell exemplar al que va batejar amb el nom de Bic), amb els seus rucs, les seves gallines i altres aus, lliure com un ocell. Ja portava diversos anys arrossegant un càncer maleït. Per contrarestar-ho, prenia unes pastilles molt cares, crec que mexicanes, que deia eren les que ho mantenien amb vida.
José Segú finalment sucumbeix i mor a La Garriga el 25 de juliol de 2010.

No hay comentarios: